TURANDOT

TURANDOT

TURANDOT, G. PUCCINI

Amb l'amable permís de Casa Ricordi S.r.l. - Universal Music Publishing Group


Òpera en tres actes
Estrenada al Teatro alla Scala de Milà, el 25 d’abril de 1926
Música de Giacomo Puccini (1858-1924)
Llibret de Giuseppe Adami i Renato Simoni sobre una faula de Carlo Gozzi basada en Mil i un dies
Turandot final (primera versió) per G. Puccini
L’últim duet i l’escena final van ser compostos per Franco Alfano a partir dels apunts que va
deixar G. Puccini
Casa Ricordi S.r.l. Milano. Editors i propietaris


Turandot, princesa xinesa, filla d’Altoum
Iréne THEORIN
Altoum, emperador de la Xina

Josep FADÓ
Timur, destronat rei tàrtar

Andrea MASTRONI
Calaf, fill de Timur

Roberto ARONICA

Liù, esclava

Maria KATZARAVA

Ping, ministre xinès Manel ESTEVE Pang, ministre xinès Francisco VAS Pong, ministre xinès

Vicenç ESTEVE MADRID

Mandarí
José Manuel DÍAZ

Actrius
Claudia AGÜERO, Meri BONET, Ana CRIADO, Virginia GIMENO, Geraldine LELOUTRE, Silvia PÉREZ, Verónica MORENO, Carla RICART, Eleonora TIRABASSI
Actors
Efrain ANGLES, Adrian ARDILA, Nacho CÁRCABA, Melcior CASALS, Dani CORRALES, Víctor GENESTAR, Jaume LLAURADÓ, JUANJO HERRERO, Alex LARUMBE, Miquel ROCA, Carlos ROO


Direcció musical

Giampaolo BISANTI

Direcció d’escena

Mario GAS
Disseny d’escenografia
Paco AZORÍN

Disseny de vestuari

Antonio BELART
Disseny d’il·luminació

Quico GUTIÉRREZ

Ajudantia de direcció
Elisa CREHUET, Bàrbara LLUCH, Montse TIXÉ

Moviment
Carlos MARTOS DE LA VEGA
Ajudant d’escenografia

Alessandro ARCANGELI

Assistent de vestuari

Cristina MARTÍNEZ

Coordinació de vestuari

Nadia BALADA


ORQUESTRA SIMFÒNICA DEL GRAN TEATRE DEL LICEU CORO INTERMEZZO
Enrique RUEDA, director convidat del Coro Intermezzo

COR INFANTIL AMICS DE LA UNIÓ
Josep VILA, direcció del cor infantil


UNA PRODUCCIÓ DE FESTIVAL CASTELL DE PERALADA

 

RESUM ARGUMENTAL

 

Giacomo Puccini posà música a Turandot (música inacabada, com s’apressà a mostrar en un gest teatral Arturo Toscanini en l’estrena). Òpera en tres actes, el llibret és dels col·laboradors del compositor, Giuseppe Adami i Renato Simoni, els quals es basaren en el text del mateix nom de Carlo Gozzi (1720-1806), autor de caire conservador oposat al moviment il·lustrat del segle XVIII i amb una ideologia més aviat reaccionària i misògina.

La història s’endinsa en la cultura persa, a partir del recull de contes Mil i un dies , on apareix una freda princesa xinesa, a partir del qual Gozzi escrigué les seves fiabe teatrali o contes infantils, origen de tota la trama convertida en peça musical. Un argument que posa en joc uns personatges amb lectures diverses, sempre actualitzables, com fa aquesta estrena que presenta Mario Gas al Festival del Castell de Peralada.

ACTE I

L’acció s’esdevé al Pequín imperial, en una època indeterminada, amb ben pocs personatges entrellaçats: la princesa Turandot, que es fa pregar abans de sentir-la i detonant de tota la història; Calaf, el príncep estranger que s’atansa a la inabastable; amb dos personatges propers, Timur, que és el seu pare ja vell, i Liù, l’esclava que l’acompanya en territori xinès fugint d’una derrota i que està enamorada del jove. I entre els xinesos, la presència d’un triple personatge com són els ministres Ping, Pong, Pang, una veu tradicionalista, administrativa, desenganyada, inquisidora..., a més de l’emperador o fill del Cel, que s’obliga amb el seu jurament sagrat a condemnar o a salvar els candidats segons quines siguin les respostes davant els enigmes formulats per Turandot. Els enigmes, és clar, són el desencadenant de tota la història. I venjar els avantpassats, o l’amor, o també l’heroisme i el destí, si més no.

* * * * *

El començament l’obre el mandarí exposant la llei que impera: «Turandot, la Pura, serà l’esposa de qui, essent de sang reial, resolgui els tres enigmes que ella li proposarà». I tot just manifestada, un cap ha de rodolar, en aquest cas del príncep de Pèrsia. El desig popular de sang, l’aldarull i la repressió dels guàrdies presenta un vell rei, Timur, Liù –la seva atenta esclava– i Calaf, el fill, fugitius del seu regne i que ara es retroben. L’episodi continua amb veus bigarrades d’homes, de dones, d’infants. Fins que apareix Turandot, només amb presència, sense veu; tot el poble s’hi vincla; només el condemnat, Calaf i els botxins resten dempeus. I sorgeix l’amor:

«Oh, divina bellesa! Oh meravella! Oh, somni!», surt de la veu de Calaf. Corre cap al gong anunciador d’un nou candidat als enigmes. Però Ping, Pong, Pang, els ministres, el deturen, l’alerten de la seva follia, que no val la pena. Si és per dones..., n’hi ha a cabassos, perquè fins

«la més sublim Turandot del món, té una cara, dos braços, i dues cames, sí, boniques, imperials, sí, sí, boniques, sí, però sempre iguals». Calaf afirma que només ell l’estima. Però arriba la resposta crua, directa i nua: «Turandot no existeix!», «Només existeix el no-res, en què tu t’anul·les!». Mentrestant el cap del príncep de Pèrsia apareix separat del cos, botí dels enigmes no respostos.

 

Calaf no escolta el seu vell pare Timur, ni l’esclava Liù, enamorada d’ell perquè un dia li somrigué. Tothom insisteix que no ho faci, que tingui pietat d’ells (pare i acompanyant) o que visqui la vida plena de plaers (ministres). I finalment sona el gong, avantsala de Turandot.

 

 ACTE II

Dividit en dues escenes, la primera comença amb els mateixos ministres, indiferents a la dicotomia entre mort o casament, però amb voluntat de tenir-ho tot ben organitzat. Recorden un abans i un després de l’aparició de Turandot. Molta feina, però sempre per fer el mateix, fer rodolar caps: «Som els ministres del botxí!». Enyoren la seva vida a la terra natal, com una Arcàdia perduda, contraposada a un món de bojos enamorats que els fan treballar per tallar-los el cap. Provinents d’arreu, en repassen la llista. Voldrien casar-la, que fos tota una dona, per acabar absolutament aquest llanguir i que torni a la Xina la pau.

En la segona escena apareix el ritual, amb els ministres, els savis i –darrere un núvol d’encens– l’emperador, Altoum o el fill del Cel, que se sent obligat: «Un ferotge jurament m’obliga a ser fidel a un pacte ben trist. I el ceptre sant que empunyo, regalima sang. Prou de sang! Jove, vés- te’n». Però la resposta de Calaf és curta: «Fill del Cel, demano d’afrontar la prova!». Per enèsima vegada l’enamorat Calaf no fa cas del prec. És repetida pel mandarí la llei dels enigmes. Turandot, que ja té veu, exposa el seu tarannà: «En aquesta cort, fa mil i mil anys, va ressonar un crit desesperat. I aquell crit, de generació en generació es reclogué aquí, a la meva ànima! Princesa Lo-u-Ling, dolça i serena àvia que vas regnar en un fosc silenci [...] avui revius en mi!». Encara queda més clar: «I Lo-uLing, la meva àvia, va ser arrossegada per un home com tu, per un home estranger com tu, en aquella nit atroç en què s’apagà la seva veu fresca!». Tot plegat ben arrodonit així: «Mai ningú no em tindrà!». Primer enigma: respon Calaf, Esperança. Segon enigma: la Sang. Tercer enigma: «Gel que t’inflama i amb foc encara més es gela! Clara i fosca! Si et vol lliure, et fa ser més esclau. Si com a esclau t’accepta, et fa rei!»... I la resposta és... Turandot! Alegria i pena alhora, de tothom la primera, però de Turandot la segona, que s’hi oposa i es rebel·la invocant el pare, subjecte al jurament sagrat, però. Ella no cedeix, i en canvi, ell, volent-la convertida tota en amor ardent, li proposa un nou enigma, que suposa una nova volta de rosca: que li digui el seu nom, que ningú no coneix. Amb l’alba, el seu nom..., per morir ell o bé ella d’amor rendir-se. Declina el dia amb un nom per saber.

ACTE III

Nessun dorma ! Perquè Turandot no es dóna. Comença la requesta nocturna, la percaça d’un nom. Tothom s’hi dedica. Calaf se sent segur del seu secret. Espera l’alba, en què vencerà, vencerà. Reapareixen els ministres, que intenten subornar Calaf, amb dones, amb riqueses, potser amb la glòria? El príncep no vol res, sinó que llostregi i arribi l’alba a despit de tothom que l’empeny a fugir. Davant la seva tossuderia, els ministres temen fins per la seva pròpia vida, a mans de la crueltat i la tortura.

Els soldats porten Timur i Liù. Davant Turandot, escena de fermesa del vell i encara més de l’enamorada esclava, que afirma que el sap, el nom, però que no l’hi arrencaran: «És delícia suprema mantenir-lo en secret i posseir-lo jo tota sola!». Pregunta i resposta de caire distint; demana Turandot: «Qui ha posat tanta força al teu cor?». I vet aquí l’esclava que contesta:

«Princesa, l’amor!». Declaració suficient per a la tortura ordenada per Turandot. Però aleshores pren un punyal d’un soldat, se’l clava i mor. Els ministres fan de cor de lloança d’una actuació tan noble i despresa de la vida per amor.

 

Turandot resta esmaperduda, i Calaf li lleva el vel, i malgrat els intents de desfer-se’n, ell la besa.

«No em profanis!», «El teu gel és mentida!», «Enrere [...] No, mai ningú no em tindrà!», «Vull que siguis meva», «No em toquis, estranger! És un sacrilegi», «No, el teu bes em dóna l’eternitat», «Sacrilegi! Què em passa? Perduda!». Turandot reconeix després del seu primer plor, el calfred inicial en aparèixer Calaf, que va percebre com un heroi i que li provocà dues pors igualment terribles: vèncer o ser vençuda. «I estic vençuda. Ah! Vençuda».

Però abans del final, una darrera oportunitat en el sentit que ella vulgui: «Jo sóc Calaf, fill de Timur!». Sap, doncs, el seu nom, i encara no han sonat les trompetes com a termini temporal de l’alba. Ara pot respondre l’enigma i decidir: «Pare august, conec el nom de l’estranger! El seu nom és... AMOR!». I la multitud canta a l’amor, a la vida, a l’eternitat, com a punt final de la història.