JOYCE DiDONATO DEBUTA A PERELADA

El debut al Festival Perelada de la mezzosoprano estatunidenca Joyce DiDonato, acompanyada al piano de Craig Twerry, ha estat avui l’obertura de la simfonia en dotze moviments en què està estructurada l’edició d’estiu d’enguany del cicle empordanès. L’actuació de DiDonato, el primer moviment d’aquesta simfonia dedicada als jardins com a llocs habitats per un esperit, ha estat un desplegament de colors vocals, intel·ligència interpretativa i una complicitat amb el públic que només una artista de la seva talla és capaç de generar. Tant punt ha sortit a escena, la cantant s’ha posat al públic a la butxaca, gràcies a la seva proverbial simpatia. Sota les voltes gòtiques, l’acústica càlida de l’espai ha esdevingut un aliat perfecte per a un recital que ha recorregut més de dos segles de música vocal, des del refinament impressionista de Debussy fins al dramatisme sensual de Bizet.

Joyce DiDonato no és una estranya als escenaris de major prestigi internacional i amb el seu debut a Peralada, el festival ha cancel·lat un deute amb ell mateix i amb el seu públic. El programa previst per aquest recital resultava ser una declaració de principis: la curiositat per repertoris diversos, el compromís amb obres menys freqüentades i la capacitat de transitar amb naturalitat d’una estètica a una altra sense perdre ni un pensament de veritat expressiva. El concert s’ha iniciat amb les Trois chansons de Bilitis de Claude Debussy, tres miniatures exquisides que requereixen un cant gairebé flotant, una veu capaç de fondre’s amb la subtilitat de la línia pianística. DiDonato, fidel a la seva fama de gran colorista, ha sabut matisar cada frase amb una dicció francesa cristal·lina i una musicalitat que convertia els versos lleugers i insinuants de Pierre Louÿs en evocacions vaporoses, gairebé palpables.

Sense solució de continuïtat, la mezzosoprano capaç de deixar empremta al Met, a Viena o a Londres, ha fet un salt de poques dècades i molts mons interiors per submergir-se en els cinc lieder d’Alma Mahler, d’una major intensitat emocional que les peces de Debussy. En la interpretació dels dos primers leids com Hymne i Ekstase, la “veu de vint-i-quatre quirats d’or”, que és com la va batejar The Times, ha demostrat ser digna d’aquesta apreciació. El dramatisme subtil dels poemes, signats per gegants com Rilke o Heine, ha trobat en DiDonato una intèrpret capaç d’habitar-los sense caure en l’excés, deixant aflorar la tensió harmònica que Alma Mahler va saber injectar en aquestes pàgines tan poc habituals als escenaris.

Amb la cantata Arianna a Naxos de Joseph Haydn, que ha tancat la primera part del recital, la vetllada ha entrat en un terreny en el qual DiDonato excel·leix: el drama mitològic, la narració operística concentrada. Si alguna cosa ha definit la seva carrera és la capacitat expressiva més pròpia del teatre que de la lírica. El mite d’Ariadna, abandonada per Teseu, ha pres vida en la veu d’una intèrpret que ha dibuixat amb la intensitat del seu fraseig el trajecte emocional de la princesa cretenca: del desig a la desesperació, del somni a l’abisme. La seva capacitat de donar relleu dramàtic als recitatius han fet d’aquest Haydn, sovint menyspreat com a «fàcil», una autèntica escena operística en miniatura. En aquesta primera part del recital, tant els textos com la música, tenien connexions, en ocasions clares i evidents, amb els jardins com a lloc físic, però també amb paisatges o jardins interiors dels seus creadors, seguint així el fil conductor del festival d’enguany.

La segona part ha estat un festival de joies del repertori operístic. L’Ombra mai fu de Händel ha sonat com el que és: un cant d’amor serè a la natura, sense afectació e cap mena. Tot seguit, la cabaletta Di tanti palpiti de Rossini ha permès a DiDonato mostrar el seu domini del bel canto: agilitat, ornamentació precisa i una alegria interna que travessava cada nota. En aquest punt, la mezzo ha introduït un canvi en el programa, amb la interpretació de l’ària Cruda sorte, de l’òpera L’italiana in Algeri, també de Rossini, en que ha combinat força dramàtica i ironia, ressaltant l’humor subtil de l’autor.
Actua cada frase, mostrant Isabella com una dona astuta i poderosa. La interpretació d’aquesta peça de Rossini ha substituït l’ària Deh, per questo instante solo (La clemenza di Tito), de Mozart. Per cloure el recital, l’Habanera, de Bizet. Un fragment tan arxiconegut pot convertir-se en un clixé, però DiDonato sap esquivar aquest perill. Carmen, en les seves mans —i la seva veu—, ha estat menys una femme fatale de postal i més un esperit lliure, trapella, gairebé juganer. La sensualitat no ha estat forçada, sinó orgànica, nascuda de la música mateixa i d’una complicitat amb el públic que, a aquestes alçades del concert, ja era total. Cada frase, cada moviment suggerit amb els ulls, ha estat seguit amb atenció i admiració pel públic, que omplia l’església. El respectable ha recompensat DiDonato amb aplaudiments entusiastes, obligant-la a sortir repetides vegades a saludar.

La cantant estatunidenca ha agraït els càlids aplaudiments amb un parell de bisos, el tango Pájaros perdidos, d’Astor Piazzola, en un castellà excel·lent i la cançó I love a piano, d’Irving Berlin, pertanyent a la revista musical de Broadway Stop! Look! Listen!, però popularitzada sobretot a partir de la seva inclusió en la banda sonora de la pel·lícula Easter Parade, en que la interpretava Judy Garland. DiDonato s’ha permès mostrar aleshores ben clarament una magnífica bis còmica que ja havia tret el nas en algun moment anterior del recital.

Homenatge en memòria del Miguel Suqué Mateu

Abans de començar el recital, Borja Suqué Camín, en nom de la família promotora del festival, es va adreçar breument al públic per tenir un emotiu record pel seu oncle, Miguel Suqué Mateu, traspassat de manera inesperada el darrer mes de juny. Miguel Suqué, a la memòria del qual ha anat dedicada la vetllada d’avui, però també l’edició sencera del festival d’enguany, tal i com l’ha definit el seu nebot, era “un puntal familiar, una persona alegre, amb molt carisma, que encarnava tots els valors que li són inherents a aquest festival”.