TENEBRES I LLUM
La nit de Divendres Sant al Festival de Pasqua de Peralada ha dibuixat un recorregut coherent entre dues maneres molt diferents d’entendre l’experiència artística. A l’església del Carme, William Christie i Les Arts Florissants han presentat un programa centrat en les Leçons de Ténèbres de François Couperin, amb obres de Charpentier i Marais intercalades, mentre que al claustre, en canvi, Aurora Bauzà i Pere Jou, amb Jou Serra i la participació del Cor Bruckner Barcelona dirigit per Júlia Sesé, han proposat una instal·lació performativa que desplaça l’atenció cap a la percepció, la llum i l’escolta que ha transportat al públic a un espai, mai millor dit, molt especial. El resultat ha estat un díptic ben travat, que fa conviure patrimoni i creació contemporània amb tolta naturalitat, perquè tot passa dins un mateix marc espiritual i sensorial, però a través de llenguatges molt diferents.
L’estiu passat, degut a les inclemències meteorològiques, el públic del festival, els organitzadors del mateix cicle i els mateixos artistes ja es van endur una decepció en haver de suspendre l’actuació del mestre William Christie i la formació de música barroca que ell mateix dirigeix, Les Arts Florissants, que havien d’oferir la interpretació de l’oratori Il Trionfo del Tempo e del Disinganno de Georg Friedrich Händel. Avui, però tots ells se n’han pogut rescabalar amb l’actuació de la formació barroca francesa, que ha interpretat les cèlebres Leçons de Ténèbres del compositor francès François Couperin (1668-1733). Des de la primera nota s’ha imposat la sobrietat i la capacitat de crear atmosferes de que són capaços Christie i la seva orquestra. El programa tenia una lògica interna coherent, ja que el preludi de la Missa Assumpta est de Marc-Antoine Charpentier (1643-1704) ha obert la vetllada amb solemnitat i ha preparat el terreny per a les tres lliçons de Couperin, que han ocupat el centre del concert. Entre una i altra, la suite Lamento de Marin Marais (1656-1728) i les Simfonies per un repositori de Charpentier han ampliat el paisatge sonor sense trencar la unitat del conjunt. No hi ha cap efecte gratuït: tot està al servei d’una atmosfera de recolliment, tensió i claredat.
Una teatralitat molt particular
Les Leçons de Ténèbres, escrites a partir de les Lamentacions de Jeremies i vinculades als oficis nocturns de Setmana Santa, combinen dolor, silenci, ornament i una teatralitat molt particular. Couperin hi construeix un discurs d’una gran delicadesa, en què la tristesa no es converteix mai en excés ni la bellesa en simple decoració. Aquesta lectura ho posa en relleu amb naturalitat i sense artificis. William Christie dirigeix des de l’orgue amb la discreció i l’autoritat de qui coneix aquest llenguatge fins al detall més petit. El seu gest musical és clar, contingut i molt eficaç. No força el dramatisme ni carrega la interpretació amb cap solemnitat afegida. Prefereix deixar que la música respiri i que l’expressivitat sorgeixi del fraseig, de l’equilibri entre les veus i del pes just de cada pausa. Aquesta manera de fer dona al concert una intensitat molt particular, més interior que espectacular, i acaba sent una de les seves principals virtuts. Les dues primeres lliçons, per a una sola veu, han estat a càrrec de Lucía Martín Cartón i Rachel Redmond dues solistes molt ben ajustades a l’esperit de l’obra. Totes dues canten amb una línia flexible, neta i expressiva, sense convertir l’ornamentació en lluïment. El gran mèrit és que les llargues vocalitzacions, tan característiques d’aquest repertori, no sonen mai mecàniques ni decoratives. Al contrari, s’integren dins una línia de cant molt natural, sempre pendent del sentit del text i de la respiració musical. Hi ha delicadesa, però també tensió interna. I hi ha, sobretot, una manera molt clara de sostenir l’atenció sense recórrer a gestos excessius. La il·luminació, senzilla, mínima, amb quatre leds comptats, ha anat a favor de les intencions de Christie de centrar sobretot el focus en el discurs musical.
La tercera lliçó, escrita a duo, concentra el moment més intens del concert. Aquí les dues veus deixen de funcionar només per contrast i entren en un veritable diàleg. És la part més densa emocionalment i també la que millor resumeix el sentit de tota la proposta. La interpretació ha evitat qualsevol temptació de convertir aquest tram en un clímax aparatós. Tot s’ha mantingut dins una contenció molt ben mesurada, i precisament per això l’efecte ah estat més profund. La sensació final no és la de grandesa externa, sinó la d’haver entrat en un espai de gran càrrega humana i espiritual.
L’acompanyament instrumental de Les Arts Florissants és essencial en aquest resultat. Els violins d’Emmanuel Resche-Caserta i Augusta McKay Lodge, i la viola da gamba de Myriam Rignol, han contribuït a definir l’atmosfera del concert. En el Lamento de Marais, aquesta qualitat s’ha fet especialment evident: la música ha adquirit una gravetat expressiva molt clara. Les pàgines de Charpentier, al seu torn, han obert lleugerament l’horitzó i han aportat contrast en la solemnitat inicial. La sobrietat de la proposta, la qualitat de l’escolta i la manera com la música ha semblat ocupar l’aire amb una lentitud gairebé física ha creat una atmosfera molt especial.
Ha estat en aquest context que s’ha celebrat, al final de la vetllada, el lliurament final de la Medalla d’Honor del Festival Perelada a William Christie, que l’ha rebut de mans de la presidenta del festival, Isabel Suqué Mateu. El reconeixement, com va explicar el director artístic del cicle, Oriol Aguilà, té a veure amb la brillant trajectòria del mestre, decisiva en la recuperació del repertori barroc, i també amb la manera com aquesta vetllada confirma que aquest llegat continua plenament viu. Aguilà va remarcar que Christie s’havia fet mereixedor de la medalla “per la seva humanitat, el seu europeisme i per ensenyar-nos com és possible organitzar un festival i com aquest pot ser un espai que condueixi a la recerca de l’Arcàdia”. El mestre Christie, que ha celebrat enguany el seu 80è aniversari, ha manifestat al públic que rebia la distinció “amb una gran emoció”.
Una experiència contemporània partint de les lamentacions
Abans del concert –i després, un una segona funció-, l’acció performativa La luz del lobo no pesa ha ofert una experiència molt diferent, però no pas desconnectada del que s’ha viscut posteriorment a l’església. Si Christie treballa des de la forma musical heretada, Aurora Bauzà i Pere Jou ho fan des de la instal·lació, el cos, la llum i una escolta oberta. La proposta ha transformat el claustre del Carme en un espai immersiu en què el públic és traslladat gairebé a una altra dimensió. Una gran estructura lluminosa suspesa, una atmosfera sonora feta de textures vocals i respiracions, i la mateixa arquitectura del lloc han construït una experiència en què el temps sembla alentir-se.
La musica que ha interpretat el Cor Bruckner parteix de fragments sense text de De lamentatione Ieremiæ Prophetæ, d’Alonso Lobo, però no ho fa des d’una voluntat de cita o reconstrucció, ja que també han recorregut a la música electrònica. Aquest material funciona més aviat com un punt de partida per crear un univers propi. El so no guia l’espectador d’una manera lineal, i la llum tampoc no es presenta com un simple acompanyament visual, sinó que recrea un espai presidit per una mena d’aurora boreal. Tal és l’efecte de l’escenografia il·luminada amb feixos làser. Tots dos elements es relacionen i es transformen mútuament. El resultat és una proposta que demana disponibilitat i atenció, però que no obliga a una lectura única. Cadascú hi troba el seu recorregut, la seva manera d’habitar l’espai i de deixar-se afectar pel que hi passa.
La participació en directe del Cor Bruckner Barcelona, sota la direcció de Júlia Sesé, aporta una dimensió necessària a la instal·lació. La veu coral introdueix una presència humana que dona cos a la proposta i evita que tot plegat quedi en una experiència només visual o abstracta. La peça manté el seu caràcter immersiu, però guanya emoció. També aquí el títol obre una línia de lectura suggestiva: el “lobo” remet alhora al compositor renaixentista i a l’animal, i activa una reflexió sobre l’alteritat i la convivència amb allò que se situa fora del que ens és familiar. La instal·lació no ho converteix en discurs explícit, sinó que ho deixa surar dins l’experiència mateixa.
El més valuós de la proposta és que no intenta competir amb la intensitat del concert, sinó que planteja una altra manera d’aturar el temps. On una obra apel·la a la memòria musical i al recolliment, l’altra treballa des de la fragilitat, la presència i l’ambigüitat. Però totes dues comparteixen una mateixa voluntat: convertir l’escolta en una experiència plena. Aquesta instal·lació és la primera part d’un procés creatiu que culminarà amb LOBO, una peça teatral que s’estrenarà al Festival Grec de Barcelona aquest estiu. Peralada ha tancat així una nit especialment ben pensada, en què el barroc francès i la creació contemporània es reflecteixen, com si fos un joc de miralls. I en aquest reflex, entre la tenebra litúrgica i la llum suspesa del claustre, el festival troba una de les imatges més clares i completes de la seva identitat. Demà dissabte hi ha programades dues funcions més de l’acció performativa, però amb la música gravada, a les 20:30hi les 23h.