ORÍGEN: MESTISSATGE EN DANSA

El Mirador del Castell de Peralada ha acollit avui l’estrena al nostre país del sensacional espectacle Origen. La semilla de los tiempos, una magnífica fusió de música barroca i flamenc a través de la dansa, que va viure l’estrena absoluta al Teatre de la Maestranza de Sevilla el passat mes de maig. Aquesta coproducció del Ballet Flamenco de Andalucía i l’Accademia del Piacere, amb la direcció coreogràfica de Patricia Guerrero i la direcció musical de Fahmi Alqhai, s’articula en set actes i vol ser un viatge des de la Sevilla del Segle d’Or fins al flamenc contemporani. Música i moviment es complementen per transmetre una narrativa sobre la identitat col·lectiva i la memòria compartida, amb un llenguatge artístic que trenca barreres de gènere i època. La peça, que evita qualsevol reconstrucció arqueològica i aposta per una relectura viva, en què les formes barroques s’entrellacen amb cants, ritmes i gestualitats del flamenc, parteix de l’“estilització de la vida quotidiana en una Sevilla barroca”, com s’explica en el programa de mà, on la ciutat andalusa esdevé un espai poètic i intern compartit amb l'espectador. L’espectacle està concebut com una rapsòdia escènica amb una estructura clara, ritmes variats, intervencions vocals i una fusió coherent de disciplines, que tracta de commoure a través de símbols, ritmes, contrastos i imatges de llum.

Patricia Guerrero, arrelada en l’estètica flamenca i amb una visió escènica oberta a altres influències, construeix una coreografia que incorpora referències africanes, folklòriques i cortesanes. Al seu costat, Alqhai articula un paisatge sonor que parteix del barroc però que dialoga lliurement amb el flamenc. Musicalment conviuen en l’espectacle una orquestra barroca –viola de gamba, violes, clave, sacabutxos, xirimies i percussions–, al costat del flamenc més autèntic amb la participació de la soprano Quiteria Muñoz, la cantaora Amparo Lagares Díaz i l’excepcional guitarra de Dani de Morón. Orígenes és un exercici de fusió que no pretén de cap manera reconstruir un so històric, sinó reimaginar-lo des d’una perspectiva contemporània. La proposta musical d’Alqhai no es limita a reproduir repertori del Segle d’Or, sinó que l’adapta des d’una perspectiva contemporània. Això es manifesta en petits ajustos rítmics i ornamentals que confereixen al barroc una nova frescor. Aquesta relectura ha permès descobrir afinaments inèdits, mantenint alhora el rigor estilístic. El resultat, com dèiem, no reconstrueix, sinó que reinventa. És en aquest context que Guerrero ha desplegat una coreografia que no domina o es vol imposar sense més, sinó que dialoga amb els músics i l’espai escènic. La direcció escènica, responsabilitat de Juan Dolores Caballero, ha aconseguit que tots els elements afavoreixin la intenció final de la proposta: que el flamenc i el patrimoni de la música barroca s’abracin i es fusionin en un llenguatge actual. Alqhai defensa la necessitat d’obrir el flamenc i la música antiga a nous horitzons, i Guerrero aposta per una dansa flamenca alliberada de codis fixos i fidel a les seves inquietuds creatives. Tot plegat ha provocat que el temps al Mirador del Castell volés mentre el públic fruïa a fons de cada un dels actes, dotats d’una potència visual inusitada.

A través de jácaras, folies, fandangos, pasacalles, marionas o zarabandes el públic assisteix a un discurs ric en contrastos, des de moments contemplatius, gairebé abstractes, fins a esclats rítmics molt intensos. L’articulació en set episodis ha permès mantenir una dinàmica fluida: acte rere acte l’acció es desplegava amb la riquesa rítmica característica del flamenc, reforçada pels arranjaments barrocs revisitats per Alqhai. A cada compàs, aquests fragments variaven entre la introspecció i la contundència, configurant una atmosfera de ressonància atemporal, tot i que en ocasions hom captava perfectament en quin moment històric es trobava, especialment en el segon acte, titulat Cristiandad. Sevilla, la Ciudad Mariana, en que han sortit a la palestra tots els referents simbòlics i iconogràfics de la Setmana Santa andalusa, però també en altres moments ha semblat que es feia referència al Negro de Triana –una llegenda local- o més clarament al llustre reial, quan la cort espanyola es va traslladar de Madrid a Sevilla.

La dinàmica de l’obra s’ha reforçat per l’escenografia austera però efectiva de Pablo Árbol i la il·luminació d’Olga García. El magnífic resultat artístic de la proposta reflecteix una cohesió de grup a prova de bomba –són una trentena intèrprets entre músics i ballarins-, una gran naturalitat escènica i una posada en escena potentíssima, gairebé abassegadora. Com ha reconegut Alqhai en diverses ocasions, per aconseguir aquesta cohesió, els intèrprets de les dues formacions han hagut de deixar enrere les seves motxilles, el que cadascú porta de la seva tradició i obrir-se a llenguatge diferents. El públic ha premiat aplaudint dempeus l’excel·lència de la proposta.