CAPPELLA MEDITERRANEA: EL DIÀLEG ENTRE MONTEVERDI I PIAZZOLA ÉS POSSIBLE
Peralada, 30 de juliol de 2023
La Cappella Mediterranea, dirigida per Leonardo García Alarcón, ha demostrat avui al Festival Perelada que no és una idea absolutament forassenyada la de mirar de fer dialogar dos compositors separats per 350 anys de diferència com són Claudio Monteverdi (1567-1643) i Astor Piazzola (1921-1992), l’un de l’època barroca, primer compositor operístic destacat de la història, i l’altre un renovador del tango del segle XX. Al contrari, avui ha quedat demostrat que el diàleg és possible, resulta enriquidor i artísticament atractiu. La formació dirigida per García Alarcón aconsegueix trobar un seguit de fils comuns en l’obra dels dos compositors, dos genis, dos innovadors, que explora amb fruïció i uneix amb una efectivitat indiscutible, guiant el públic a través de la visió d’aquests dos genis sobre temes de caire existencial com ara la nit, el pressentiment o presagi, l’amor, l’abandó, la guerra o la mort, per aquest ordre.
García Alarcón ha dirigit a Perelada a la soprano Mariana Flores, al tenor Diego Valentín Flores i a la seva formació, experta en la interpretació de l’obra de Monteverdi i composada per Aurélie Gallois (violí), Ronald Martín Alonso (viola de gamba), Romain Lecuyer (contrabaix), Doron Sherwin (corneta), Quito Gato (tiorba i guitarra elèctrica) i William Sabatier (bandoneó). És precisament el bandoneó i la seva sonoritat el fil conductor que relliga tot el recital, ja que les peces de Monteverdi han estat subjectes a arranjaments musicals que en permeten la participació. L’espectacle té el seu origen en el disc gravat per la Cappella Mediterranea titulat Piazzola-Monteverdi. Una utopía argentina (Ambronay Éditions, 2012), que la formació ha interpretat avui gairebé de manera íntegra, però afinant conceptualment la idea i incloent algunes peces més, per acabar-ho d’arrodonir i que el diàleg adquireixi un sentit i una profunditat filosòfica més evident.
El mecanisme, en cadascun dels conceptes tractats, és el mateix: arribar a la simbiosi a través de la contraposició. Així, a l’inici del recital el cantant Diego Valentín Flores ha obert de bloc de “La Nit”, que ha començat interpretant a cappella el tango La última Curda, d’Aníbal Troilo (Tango, 1956), que s’ha fos de manera sorprenent amb i a través de la sonoritat del bandoneó amb l’ària Dormo ancora, de Monteverdi (Il ritorno d’Ulisse in patria, 1640), que ha anat seguida de la peça instrumental Simfonia, de Monteverdi (L’Orfeo, 1607) i ha finalitzat el bloc la cantant Mariana Flores, amb la peça Dorme l’incauta, dorme de Monteverdi (L’incoronazione di Poppea, 1642). El diàleg establert entre genis i el seu resultat ha sorprès gratament al públic ja en aquest primer bloc, un diàleg construït a través de formes estructurals, de timbres instrumentals i d’emocions que guarden més coses en comú de les evidents.
“Un Presagi” ha estat el segon bloc, en el qual s’ha pogut escoltar la peça instrumental Romance del Diablo, (Sèrie del Diable, 1965) i el tango Vuelvo al sur (text de Pino Solanas, 1987), de Piazzola, i entre aquestes dues peces, han interpretat Ohimé, ch’io cado (Il primo libro delle canzonette, 1593), de Monteverdi. La barreja instrumentalment anacrònica ha funcionat i ha estat possible escoltar tangos interpretats per un combo d’instruments en que s’hi troben la tiorba i la corneta, i peces del barroc que inclouen una guitarra elèctrica i un bandoneó. Això ha permès que la música barroca de Monteverdi s’encomanés del tango i adquirís una expressivitat inusitada.
No hi podia faltar en aquest recull de temes universals “L’Amor”, amb la bellíssima Milonga del Ángel (Sèrie de l’Àngel, 1965) i les peces Sol per te bella Euridice (L’Orfeo, 1607), interpretada a dos veus pels cantants de la formació i l’evocadora Pur ti miro (L’incoronazione di Poppea, 1642), interpretada per Mariana Flores, ambdues obres de Monteverdi. La sensacional Balada para un loco (text d’Horacio Ferrer, 1969), un tema esparracat, emocional fins a límits insospitats, i Chiquilín de Bachín (Horacio Ferrer, 1968), de Piazzola, a més del Lamento della ninfa (VIII Libro dei Madrigali, 1638), de Monteverdi, han il·lustrat “L’Abandó”, que ha instal·lat un cert ambient de nostàlgia a l’auditori. La formació no s’aturava entre tema i tema, tret de quan el públic va esclatar en alguna ocasió amb aplaudiments espontanis, de manera que tot ha tingut una solució de continuïtat –en força ocasions la simbiosi ha estat perfecta- que ha afavorit l’escolta.
El bloc dedicat a “La Guerra” ha enfilat la recta final del recital, amb la vigorosa Simfonia da Guerra (Il ritorno d’Ulisse in patria, 1640), a la qual no té res a envejar respecte la força la peça Michelangelo 70(1969), de Piazzola, mentre que Jacinto Chiclana (text de Jorge Luis Borges, 1965) hi ha posat el text fent palesa la derrota de la humanitat que suposa una guerra. El recital l’havia de cloure, es clar, “La Mort”, que s’ha fet present en la interpretació subtil i delicada de Benedicta (Il Vespro della beata Vergine, 1610), a càrrec de Mariana Flores, i S’apre la tomba (Il secondo libro delle canzonette, 1637), de Monteverdi, a més de dos sentits tangos d’Astor Piazzolla, Muerte del Angel (Sèrie de l’Àngel, 1962), instrumental, i Balada para mi muerte, amb un text escruixidor d’Horacio Ferrer, 1968).
La vetllada s’ha tancat amb el públic ovacionant dempeus a la Cappella Mediterranea, que ha ofert un parell de bisos, una emocionant interpretació d’Alfonsina y el mar a càrrec de Mariana Flores, acompanyada de Quito Gato a la tiorba, i el tango Siempre se vuelve a Buenos Aires, amb música d’Astor Piazzola i lletra d’Elaida Blázquez.
Aimar Pérez Galí mostra el preludi d’Alba
El concepte “Ex Ex” (Experiències Excepcionals), encunyat per les caves Perelada per a una exclusiva selecció de vins, serveix al festival per identificar i denominar el que ja és un criteri consolidat en la seva línia de programació, que no només para atenció a l’experimentació i a la creació contemporània pel que fa a la lírica, la clàssica i la dansa, sinó que la promou, l’afavoreix i es converteix, d’aquesta manera, en banc de proves i motor de creació contemporània. Enguany, a sopluig d’aquest segell “Ex Ex”, el públic del Festival Perelada ha pogut gaudir de l’extraordinari taller-concert Cos a Cos, a càrrec d’Héctor Parra i Imma Santacreu i, avui, d’un avançament, un preludi, de l’espectacle Alba, d’Aimar Pérez Galí, coreògraf, però també ballarí, músic, professor, investigador i teòric de l’àmbit de la dansa.
El Mirador del Castell ha estat l’escenari que ha acollit aquest tast d’Alba, “un recital de piano i dansa” segons el seu creador, fruit de la recerca duta a terme per Pérez Galí, que també parla de “publicació de coreografies musicals” o d’”àlbum de poemes dansats”. Sigui com sigui, en aquest poemari coreogràfic les figures de Joan Brossa, Maria Mercè Marçal, Georges Perec, Josep M. Mestres, Raymond Queneau, Gloria Fuertes, Lucinda Child o Tom Johnson són només alguns dels referents dels quals parteix el coreògraf i músic per a crear l’espectacle.
Alba es sosté sobre tres potes: dansa, música i poesia, tres llenguatges que Pérez Galí juga seguint les normes de cadascun per tal de trobar-hi camins d’anada i tornada de relació intertextual. El fruit de l’exploració i estudi de la matèria primera i la seva translació a l’àmbit de la dansa l’han interpretat cinc ballarins (Almudena Pardo, Iver Zapata, Tania Libertad, Núria Crespo i Joan Ferré), acompanyats en directe al piano per Ismael Peña, que ha interpretat la música de l’espectacle creada a quatre mans per Pérez Galí i Hug Vilamala.
L’experiència ha estat realment enriquidora, ja que Pérez Galí ha explicat de manera profusa com estaven construint el codi necessari per bastir l’espectacle, tenint en compte la notació de la música composta i la relació que es pot establir entre aquesta i la mètrica dels poemes triats –sonets, sextines...-, afegint-hi les unitats de moviment de la dansa, de manera que finalment tot l’espectacle tingui una coherència interna i allà on sembla regnar un cert caos, s’hi faci perceptible l’ordre.
Està previst que Alba s’estreni en la seva versió completa el febrer del 2024 al Mercat de les Flors, que n’és coproductor, juntament amb el mateix Festival Perelada i, en la línia de trobar complicitats per a bastir produccions, amb l’ajut del Festival Dansàneu –Pérez Galí hi ha fet residència- i la Fundació Joan Brossa/Centre de les Arts Lliures, a més del suport del Centre d’Arts Escèniques Casal d’Alella, L’Animal a l’Esquena de Celrà i les beques Barcelona Crea. En el procés d’investigació inicial, Pérez Galí també va comptar amb el suport dels serveis educatius del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía i el Teatre L’Artesà del Prat de Llobregat.