Un diàleg brillant

El festival referma la seva aposta per fer d’aparador del talent jove de casa i servir de motor de creació, fent dos encàrrecs expressos per aquest recital

L’esperit de Monteverdi, màxim representant del Renaixement tarda i renovador de formes musicals ha planat durant tot el recital a l’església del Carme

Peralada, 7 d’agost de 2024.- El Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana ha protagonitzat avui, a l’església del Carme de Peralada, una interpretació brillant de diverses peces de joves compositors catalans –menys de 40 anys-, dues de les quals eren encàrrecs del Festival Perelada i per tant, estrenes absolutes, que establien un diàleg amb obres del Renaixement. El títol del recital no podia ser més explícit: Renaissance Reloaded. Júlia Sesé ha dirigit amb saviesa a la formació coral en aquest concert, que ha enregistrat l’emissora Catalunya Música. Sesé, com ja va explicar el dia de la presentació del festival i ahir ho va tornar a fer, va ser qui va rebre l’encàrrec de la direcció artística de Peralada i qui va decidir que l’autoria de les obres a interpretar havia de ser inferior als 40 anys i que, a més, les peces del programa haurien de mantenir aquest diàleg amb la música coral del Renaixement, en la seva forma més significativa, el madrigal. Aquesta vetllada ha servit per refermar, una vegada més, la voluntat ferma del festival empordanès d’esdevenir un aparador del talent jove musical català i de ser motor de creació.

Des de bon principi s’ha establert una litúrgia concreta, que ha consistit en interpretar les peces per blocs i cadascuna d’elles ha estat presentada pels seus propis compositors i compositores, presents a l’església. El programa l’ha obert la peça titulada Així com cell que es veu prop de la mort (2016), obra de Xavier Garcia Cardona (1991) que musica el poema homònim d’Ausiàs March basat en el mite del nàufrag com a metàfora de l’amor impossible. Xavier Garcia en fa una creació nova, en la que un baix ha recitat la lletra del poema sobre el coixí harmònic del cor, els membres del qual han girat sobre ells mateixos per aconseguir un cert efecte d’allunyament i acostament de la música al principi i al final de la peça.

En aquest punt ha tingut lloc la primera estrena de la nit d’un dels dos encàrrecs del mateix festival per aquest recital. En aquest cas ha estat l’encàrrec fet a Aurora Bauzà (1987) i Pere Jou (1985), autors de la peça Canto de lobo, que parteix d’un fragment del motet a sis veus De lamentatione Ieremiaæ Prophetæ, que va compondre Alonso Lobo (1555-1617), un compositor andalús del Renaixement tardà i un dels representants remarcables de la música polifònica espanyola de l’època. Bauzà i Jou han explicat que la seva manera de composar implica també el moviment o el desplaçament del cos, de manera que per a la interpretació de l’obra el cor s’ha repartit en fila pel quatre costats de la nau, envoltant el públic, amb la directora al mig de l’església. Ha estat un moment gairebé màgic per l’efecte sonor i gràcies també a l’excel·lent disseny d’il·luminació, un aspecte que en la vetllada d’avui tenia importància per crear atmosferes, com en aquest cas, i que ha anat a càrrec de Cesc Barrachina.

Tot seguit, la formació vocal ha cantat l’obra Come fontana piena, una cançó a vuit veus composada per Joan Magrané (1988), presentada per ell mateix, que ha explicat que la va composar l’any 2015 i que està inspirada en fragments de poemes de diversos autors, com ara Guido delle Colonne, Francesco Petrarca o Guido Cavalcanti. El compositor reusenc va guanyar amb aquesta peça el premi a la millor composició per a cor mixt al Concurs Internacional Festa de la Música, de l’Orfeó Català, i l’obra es va estrenar el 2016 al Palau de la Música Catalana, a càrrec del Cor Madrigal.

El programa d’avui tenia una presència femenina notable, una característica que ha remarcat Júlia Sesé en la seva següent intervenció, quan ha presentat la següent peça que interpretaria la formació coral i a la seva compositora. Sesé ha afirmat que era de justícia incloure en el programa una obra de Maddalena Casulana (1544-1590), una compositora, pedagoga, llaütista, i cantant del Renaixement, que ha estat injustament oblidada, tot i ser pionera en l’àmbit de la composició i també ser la primera dona de la qual se’n van imprimir les partitures. El Cor del Palau ha cantat el madrigal Ahi possanza d’amor d’Il secondo libro de madrigali a quattro voci, obra de Casulana. Les composicions d’aquesta músic, amb caràcter contrapuntístic i tot sovint basades en textos poètics que parlen de l’amor, el desamor o la natura, són conegudes per la seva expressivitat emocional i tota la seva obra es caracteritza pel seu caràcter experimental.

El Cor de Cambra del Palau ha cantat aleshores dues peces de dos dels seus integrants, que han actuat amb la formació, però que també es dediquen a la composició. La primera obra que han cantat, titulada Si jo oblidés ma cantera, l’ha composat Anna Campmany (1993), a partir d’uns versos del recull Museu zoològic de Josep Carner. La jove músic catalana parteix d’un poema que és gairebé una endevinalla sobre una au diürna, el gall, i una de nocturna, el mussol, per tal d’inspirar-se i construir diferents motius i textures imitant el gènere madrigalístic. Aquest mateix esperit és el de l’obra Tanto gentil, a l’estil madrigalesc, de Carles Prat (1985), l’altre component del cor, que també estrenava avui aquesta peça. Prat ha explicat que parteix en aquest cas d’un poema de l’obra Vita Nuova, de Dante Alighieri, en el qual s’hi glosa la bellesa d’una dona, possiblement l’amor platònic del poeta, Beatriu.

El diàleg entre Claudio Monteverdi (1567-1643) i la compositora catalana Helena Cànovas (Tona, 1994) ha estat un dels focus d’atenció del programa d’avui. El compositor italià, l’esperit del qual ha planat a l’església durant tota la vetllada, és el màxim exponent del Renaixement tardà i el seu tombant al Barroc i va dur el madrigal a nivells de sofisticació i expressivitat desconeguts. Així ho ha explicat Júlia Sesé, que n’ha destacat la seva capacitat per crear imatges precises i fer-les arribar al públic a través de la música i les tècniques del cant coral. El Cor de Cambra del Palau ha cantat Ecco mormorar l’onde d’Il secondo libro de madrigali a cinque voci, de Monteverdi. El text d’aquest madrigal és del poeta Torquato Tasso i descriu l’alba i els sons suaus de la natura com els ocells, el vent o les onades, establint el cor català una atmosfera de tranquil·litat i bellesa a l’església del Carme amb la seva interpretació. Tal i com explica al programa el periodista musical Albert Torrens, aquesta és “una obra visionària a cinc veus que mira al futur amb tècnica segura i un ús proporcionat de recursos emblemàtics com les escales que expressen les idees d’ascens i descens, o la melodia trencada per il·lustrar els sospirs”.

Aleshores ha estat quan la formació coral ha posat un mirall i ha interpretat una versió meravellosa del madrigal Intorno a due vermiglie e vaghe labbra, també d’Il secondo libro de madrigali a cinque voci, de Monteverdi. Cànovas, que demà estrena al Mirador del Castell l’òpera de cambra Don Juan no existe, com a guanyadora del Premi Carmen Mateu, va fer aquesta versió de l’obra, on és com un joc descobrir on acaba ella i on comença el compositor renaixentista, l’any 2019, convidada pel festival madrileny Vang. El cor català ha tancat el programa amb Jubilate Deo, novament repartit als laterals i el frontal del temple –en aquesta ocasió només fins la meitat de la nau- de Josep Ollé (1987), que la va escriure el 2010 pel Cor Francesc Valls. L’efecte ha estat envolvent, perquè des de l’uníson inicial la peça ha crescut fins a un acord final que el seu propi autor ha qualificat d’explosiu, arribant-hi a través d’harmonies modals que contribueixen a donar-li el regust renaixentista que ha amarat el programa. Els aplaudiments entusiastes del públic que omplia l’església han estat premiats amb un bis, l’arranjament de la jove compositora Irene Plass de la cançó tradicional catalana El mariner, fent referència Júlia Sesé a la dissonància que s’ha instal·lat en el temps entre la lletra de la cançó, més aviat fosca, i la forma musical, bellíssima, convidant així a la reflexió al públic.