SERENA SÁENZ I JONAH HOSKINS: UN TANCAMENT MEMORABLE

Peralada, 5 d’agost de 2023

La jove soprano barcelonina Serena Sáenz, el tenor nord-americà Jonah Hoskins i el pianista polonès Maciej Pikulski han ofert avui un recital memorable que ha tancat el 37è Festival Perelada amb una gran diversitat de colors musicals i estils. Sáenz i Hoskins han demostrat una frescor, una varietat de recursos, un talent, una sensibilitat, una expressivitat i una teatralitat inusitades. La primera part del concert, que ha estat dedicat a l’historiador i crític operístic Roger Alier (la Vanguardia), un gran amic del festival, ha estat gairebé monopolitzada per dos representants més que significatius del bel canto, com ara Gaetano Donizetti (1797-1848) i Gioachino Rossini (1792- 1868). El concert ha començat amb aquest tour de force que és per a un tenor l’ària “Ah! mes amis” de l’òpera La fille du regiment, de Donizetti i els seus 9 do de pit, que Hoskins, un tenor emergent, amb un color de veu preciós ha interpretat amb suficiència i confiança. La vetllada prometia emocions.

La primera intervenció de Serena Sáez al recital ha estat per interpretar a flor de pell la lluita interna entre l'amor veritable i les temptacions mundanes que experimenta Manon, en l’emotiva i melòdica ària "Obéissons quand leur voix appelle..." de l’òpera homònima, composada per Jules Massenet (1842-1912). Posteriorment, el pianista Maciej Pikulski ha interpretat Paraphrase de concert Rigoletto, S.434, una obra tècnicament molt exigent de Franz Liszt (1811-1886), que compta amb passatges florits i emotius i amb la combinació justa d’elements dramàtics i lírics que Pikulski ha interpretat amb mestratge.

Serena Sáenz s’ha posat aleshores en la pell d’una trastornada Lucia Ashton, protagonista de l’òpera Lucia de Lamermoor, de Donizetti, i ha fet una interpretació primotera de l’ària “Il dolce suono”, en que Lucia s’evadeix de la realitat que l’angoixa i que és possiblement una de les àries més conegudes i estimades de Donizetti. Jonah Hoskins ha enfrontat aleshores el personatge d’Almaviva, de Il Barbiere di Siviglia, de Gioachino Rossini (1792- 1868), quan en el segon acte canta l’ària "Cessa di più resistere”, una peça considerada d’una gran complexitat pel tenor que la interpreta. La primera part s’ha tancat amb el romantiquíssim duet “Tornami a dir che m’ami“, de Don Pasquale, una òpera de Donizetti, que Sáenz i Hoskins han interpretat fent gala d’un nivell d’enteniment i d’escolta més que remarcables. Era evident que hi havia química.

El programa de la segona part del recital continuava amarat a l’inici de totes les característiques que fan tan agradós el bel canto a la majoria del públic. Les dues primeres peces han estat de La Traviata (“Parigi, o cara”), un altre duet d’un alt voltatge, i Rigoletto (“Caro nome che il mio cor”), de Giuseppe Verdi (1813-1901). Sáenz ha  interpretat aquesta última peça demostrant una gran resistència i un ferri control de la respiració. Un dels moments de més lluïment de Hoskins ha arribat amb la interpretació de la conegudíssima ària “Una furtiva lacrima”, de L’elisir d’amore de Donizetti, que ha anat seguida del duet còmic “Caro elisir…Esulti pur la barbara”, de la mateixa òpera, en que Nemorino i Adina protagonitzen una escena molt divertida que Sáenz i Hoskins han interpretat de manera sensacional. Tots dos posseeixen una bis còmica que tomba d’esquena i una gran capacitat per representar el seu personatge, sense oblidar el rigor i la tècnica del cant.

Una altra paràfrasi de Liszt, aquesta vegada Miserere, Concert Paraphrase S.433 de Il Trovatore, ha estat la nova i venturosa intervenció de Maciej Pikulski en solitari, abans d’encarar la recta final del recital, dedicada a la sarsuela. Des d’aleshores s’han succeït “Por el humo se sabe”, de Doña Francisquita, d’Amadeo Vives (1871-1932), que Hoskins ha interpretat amb una excel·lència insòlita pel que fa a la dicció, circumstància que s’ha repetit una mica més tard en la interpretació de “De este apacible rincón de Madrid”, de Luisa Fernanda, de Federico Moreno Torroba (1891-1982), mentre que Serena Sáenz ha fet dues magnífiques interpretacions de “Me llaman la primorosa”, d’El barbero de Sevilla, de Gerónimo Giménez (1854-1923) i “Sí. Yo soy Cecilia Valdés”, de Cecilia Valdés, obra de Gonzalo Roig (1890 -1970), en la qual ha fet palès, per si encara feia falta, una sensualitat i un domini de l’escena absolutament aclaparador.

Han arribat els bisos i han tornat els moments de lluïment. Els tres artistes han triat peces que sabien que al públic els hi agradarien, però és que a més, de bon principi, els tres intèrprets s’ha mostrat molt còmodes a l’escena. Primer, Hoskins ha cantat la popular cançó napolitana “’O sole mio”, mentre que Sáenz ha posat la pell de gallina a tots els presents amb una delicadíssima interpretació de l’ària “O mio babbino caro”, de l’òpera Gianni Schicchi, de Giacomo Puccini. Per tancar una vetllada memorable, d’aquelles que donen sentit al que mira de fer el Festival Perelada, que alinea tots els valors que pretén promoure, Sáenz, Hoskins i Pikulski han interpretat el conegudíssim brindis de La traviata, “Libiamo, ne’ lieti calici”. Estem segurs que el nostre estimat Roger Alier hagués gaudit amb fruïció fins a la darrera nota.