Anna Pirozzi enamora al públic

Peralada, 27 de juliol de 2024.- La soprano napolitana Anna Pirozzi (1975) ha tornat a enamorar avui al públic que omplia l’església del Carme, en el recital que ha ofert titulat Addio mio dolce amor. Il maestro Puccini e l’òpera italiana. Pirozzi ja va irrompre amb una força inusitada en l’edició del 2022 del festival empordanès en el paper d’Abigaille, la falsa filla major de Nabucco –rol que ha interpretat en més de 100 ocasions-, i avui ho ha tornat a fer, ha tornat a provocar l’admiració de l’audiència amb una actuació magistral en la qual ha destacat la seva gran capacitat de transmetre emocions profundes i subtils. Aquesta soprano dramàtica de coloratura, una de les grans veus de l’òpera actual, que es va encaterinar del gènere quan va escoltar als 25 anys un enregistrament la cavatina Casta Diva de l’òpera Norma (Bellini), interpretada per la Callas, ha obert el programa amb l’ària Juste Ciel!, la bellíssima pregària de Pamyra en l’acte tercer de Le siège de Corinthe (Rossini), que ha estat precedida de la interpretació d’una transcripció per a conjunt instrumental de l’obertura de l’òpera bufa Don Pasquale, de Donizetti, a càrrec de la pianista Sophia Muñoz i del Quartetto Lirico Italiano, format per Lico Mirela i Leonard Simaku (violins), Livia Rotondi (violoncel) i Luca Pozza (viola), que és el responsable de les transcripcions i adaptacions instrumentals. El conjunt instrumental ha completat una vetllada impressionant, d’un nivell altíssim, tant en les àries com en les peces instrumentals, la qual cosa ha cohesionat l’espectacle.

Aleshores és quan ha tingut lloc un dels moments més esperats de la vetllada, quan Pirozzi ha tornat a reviure aquell instant d’enamorament del gènere en interpretar Casta Diva, fent justícia a la seva bellesa melòdica i expressant amb tots els matisos necessaris la profunda emoció que requereix la plegaria de la sacerdotessa druídica, un personatge complex, a la deessa lunar. Aquest moment crucial, que ha estat gairebé màgic, ha donat pas a la interpretació, per part del conjunt de cambra, d’una paràfrasi instrumental de Rigoletto, en la primera ocasió en què Verdi apareixia en aquesta vetllada. Pirozzi ha ofert tot seguit una nova cavatina –ària de presentació del personatge-, en aquest cas Io son l’umile ancella, que interpreta la protagonista de l’òpera Adriana Lecouvreur en l’obra homònima de Cilea, per tornar a Verdi, l’única aparició vocal del compositor en aquesta vetllada, a través de la interpretació de Pace, Pace Mio Dio, de l’òpera La forza del destino, en què Leonora, reclosa, mostra la seva desesperació, però també la seva resignació, davant un dilema de resolució impossible i els designis divins. Ja llavors, Pirozzi havia ofert una mà de recursos espectacular i una admirable capacitat de control en la modulació de la veu.

En la recta final de la primera part ha fet acte de presència específicament el compositor esmentat en el títol, Puccini, del qual fins aleshores se n’havia intuït la petjada. El conjunt de cambra ha interpretat el preludi del tercer acte d’Edgar, una de les òperes menys conegudes del mestre italià, de la qual Pirozzi ha triat, per tancar la primera part, una bellíssima ària de melodia dolça i expressiva, Addio mio dolce amor, en què Fidelia, que representa l’amor pur i fidel s’acomiada d’Edgar desitjant que trobi la felicitat encara que sigui lluny d’ella. L’ària és un exemple primerenc del talent de Puccini per crear peces líriques i emotives i prefigura l’estil que el compositor italià perfeccionarà en obres posteriors com La Bohème, Tosca o Madama Butterfly.

La segona part ha començat amb una altra ària de Puccini, la introspectiva i melangiosa  In quelle trine morbide, de l’òpera Manon Lescaut, en que Pirozzi ha estat capaç de transmetre l’ampli ventall d’emocions que travessa el personatge que dona nom a l’òpera. El recital ha continuat amb l’interludi instrumental d’I Pagliacci de Leoncavallo i l’ària Qual fiamma, de la mateixa òpera del repertori verista, que canta Nedda, l’esposa de Canio. La visceralitat dels sentiments que s’hi expressen ha amarat la interpretació d’aquestes peces tant per part dels instrumentistes com de la soprano. Dramatisme, angoixa, passió, tendresa i conflicte s’han de combinar amb un notable control vocal, un aspecte en que la cantant ha excel·lit.

Calia rebaixar una mica la intensitat, però mantenint la tensió, i això és el que ha aconseguit el conjunt de cambra amb Tregenda, de Le Villi, la primera òpera de Puccini, una peça que, segons el periodista i crític musical, Juan Lucas, el biògraf del compositor italià Julian Budden qualifica de “Cavalcada de les valquíries en miniatura”. Aleshores s’ha produït un petit canvi en el programa previst, amb la interpretació per part del conjunt de cambra d’una paràfrasi instrumental, bastida a partir d’alguns fragments melòdics remarcables d’Il Trittico, el tríptic d’òperes en un sol acte (Gianni Schicchi, Suor Angelica, Il Tabarro) que Puccini va estrenar al Met de Nova York el 1918 i que avui Pirozzi ha trufat amb la interpretació de la conegudíssima ària de Lauretta, O mio babbino caro, de Gianni Schicchi. La soprano napolitana ha tancat el programa amb una de les millors i més belles mostres del lirisme dramàtic verista com és l’ària La mamma morta, d’Andrea Chénier (Umberto Giordano). L’ovació ha estat memorable i les exclamacions de “brava!” nombroses i sonores. Pirozzi i el quintet musical han respost a l’entusiasme del públic amb dos visos, dues belles cançons napolitanes, Dicitencello vuie (Giacomo Rondinella) i I’te vurria vasà (Eduardo di Capua).

Segona funció de Folclor

La vetllada d’avui al Festival Perelada ha tornat a ser doble, ja que a la nit (22h), el Mirador del Castell ha acollit la segona funció del magnífic espectacle Folclor, de la companyia cubana Acosta Danza, que ha aconseguit la mateixa recepció càlida i entusiasta que va manifestar el públic en la funció d’ahir. Folclor es divideix en tres coreografies: la primera és Paysage, soudain, la nuit, del ballarí, cineasta i coreògraf suec Pontus Lidberg i és una peça per a 11 ballarins que fa una celebració de la joventut entre el fer-se de nit i l’alba. La segona coreografia és el duet Soledad, obra del coreògraf espanyol Rafael Bonachela i es tracta d’una peça elegant, sexi i emocionalment carregada, una peça que eminentment llatina per com n’és de passional i que explora els costats salvatge i tendre d’una relació. La tercera coreografia és Hybrid, una peça inspirada en el mite de Sísif, per a 9 ballarins, dels coreògrafs cubans Norge Cedeño i Thais Suárez, que il·lustra l’energia i la destresa dels ballarins a l’hora de barrejar, sense que es notin les costures, les tradicions africanes dels iorubes amb una dansa essencialment contemporània.