UNA MÚSICA DE BELLESA RADICAL

El concert protagonitzat avui pel Cor de la Ràdio de Letònia, dirigit amb mà mestra per Sigvard Klavas, que ha interpretat els responsoris per a l’Ofici de Tenebres de Setmana Santa composats pel barceloní Bernat Vivancos, Responsoria Hebdomadae Sanctae, passa des d’aquest moment a formar part amb lletres d’or de la història del Festival Perelada, en aquest cas de l’Edició de Pasqua del cicle. Ressonarà durant molt temps en el cap dels presents el darrer responsori, Sepulto domino, interpretat amb tota la potència d’un instrument que ha ratllat la perfecció com és el cor letó. Després de segellar el sepulcre de Crist i posar-hi soldats, a mitjanit en punt a Peralada, s’ha fet un fosc total a l’absis de l’església del Carme i els darrers compassos que lamenten la mort de Jesús han estat interpretats a les fosques pel cor, amb la llum de només una espelma i abans d’extingir-ne la flama ha sonat un toc de campana que ha ressonat estona. Silenci absolut, dens, emotiu. Li ha costat al públic refer-se abans d’aplaudir de manera entusiasta a la formació letona i al compositor, visiblement emocionat.

Vivancos, que ha debutat a Peralada, s’ha atipat d’explicar sempre que n’ha tingut l’oportunitat que, als 11 anys, en el seu primer any a l’Escolania de Montserrat, el director de la formació durant 45 anys, el pare Ireneu Segarra, el va incloure en el grup que va gravar les Lliçons de Tenebres de Tomás Luis de Victoria, Officium Hebdomadae Sanctae, conegut d’ençà de la realització d’un documental sobre la seva figura com “El compositor de Déu”. Aquella experiència vital, que el va transformar quan encara era un infant, és la gènesi del que s’ha viscut avui a l’església del Carme: una veritable catarsi espiritual provocada per una música bella, essencial, lluminosa, veritable i genuïna interpretada amb una perfecció i refinament esborronadors.

Una obra cuinada a foc lent

Seduït pels responsoris de Victoria, Vivancos ha estat cuinant a foc lent les seves Lliçons de Tenebres –ha trigat 6 anys en completar l’obra-, respectant de manera rigorosa el text provinent de Victoria i emulant el mestre de capella del Renaixement espanyol, això és tenint en compte la relació de la composició musical amb el text sagrat. Aquesta connexió, que és el que va seduir Vivancos, l’ha traslladat a la seva obra, un conjunt de 9 responsoris musicalment essencials, aparentment senzills sobre la partitura, però d’una interpretació complexa, difícil, només a l’abast de formacions com la letona, que és una referència mundial en l’àmbit de la música polifònica i que ahir ho va demostrar amb una interpretació excepcional.

Una de les obsessions del compositor català és que la peça transmetés “veritat”, és per això que ha considerat que havia d’anar a la recerca d’allò essencial a l’hora d’afrontar la composició de les lliçons, posant l’atenció més en l’espiritualitat que no pas en l’adscripció religiosa de la peça. Aquesta recerca de l’essència dels responsoris ha dut Vivancos a bastir una obra per a sis veus -dos sopranos, alt, tenor, baríton i baix- i l’única irrupció d’un instrument: tres tocs de campana a l’inici de cadascun dels tres nocturns i un al final: Dijous Sant (Feria Quinta in Coena Domini), Divendres Sant (Feria Sexta in Parasceve) i Dissabte Sant (Sabbatum Sacrum). Cada nocturn compta amb un preludi en forma de cant gregorià que quatre membres del cor han interpretat des del fons de l’absis: Ubi caritas per Dijous Sant, Crux fidelis per Divendres Sant i Attendite Domine per Dissabte Sant. Això hi afegia textures a la peça, així com el canvi en la disposició del cor en el segon responsori del tercer nocturn, Aestimatus sum, on un bon nombre d’intèrprets han cantat també des del fons de l’absis.

El focus és en la dimensió espiritual

Coneixent doncs les intencions del compositor, s’entén la qualitat etèria i la dimensió espiritual del que s’ha viscut avui a l’església del Carme. El públic ha pogut seguir el concert amb el text en les seves versions en llatí i català, perquè ha estat inclòs al programa de mà a petició del mateix Vivancos, que ha considerat que l’experiència havia de ser propera a l’operística, pel que fa a la comprensió del que passa a l’escenari, en aquest cas a l’absis de l’església.

El Cor de la Ràdio de Letònia, que Sigvards Klava dirigeix des del 1992, ha fet gala d’una sonoritat cristal·lina, homogènia i extremadament precisa, però alhora càlida i expressiva. La seva capacitat tècnica els permet afrontar repertoris extremadament complexos, des de polifonia renaixentista fins a les textures més subtils i atmosfèriques de la música del segle XXI, com són les Lliçons de Tenebres de les quals se n’ha fet avui l’estrena absoluta. Hi ha hagut instants veritablement torbadors, com ara el segons i tercer responsoris del primer nocturn –Judas mercator pessimus i Una hora-, que narren l’horrorosa traïció de Judes Iscariot i el conseqüent lament de Crist per la traïció, però també per la covardia dels seus deixebles. Més tard, a mitjanit, les cortines del temple es podrien haver esquinçat de dalt a baix, perquè el públic ha sortit tan impressionat com si hagués passat. Una vetllada memorable.

El festival ha refermat amb aquesta estrena la seva intenció d’esdevenir motor de creació contemporània, afavorint que els joves creadors del nostre país tinguin el seu espai i el seu aparador. Aquesta tendència, que ja s’ha engegat des de fa uns quants anys en l’Edició d’Estiu del festival, té la seva continuïtat en la de Pasqua. Enguany ha estat Vivancos, que ha agafat el relleu del compositor reusenc Joan Magrané, que en l’edició de l’any passat va protagonitzar un altre capítol brillant de la història del festival amb l’estrena absoluta dels seus propis responsoris, Tenebrae responsoria (Feria Sexta In Parasceve), per a dues veus, una petita orquestra dirigida per Francesc Prat (GIO Symphonia) i un violoncel, en aquest cas Pau Codina.