Virtuosisme líric a Peralada

El Festival Perelada ha reunit aquest vespre a l’església del Carme dues veus situades en moments especialment significatius de les seves trajectòries. Sara Blanch ha tornat a un escenari estretament vinculat al seu creixement artístic, just quan es compleixen deu anys del seu debut al certamen com a primera artista resident. Michael Spyres, una de les figures més singulars de la lírica actual, hi ha actuat per primera vegada. Amb Giulio Zappa al piano, tots dos han construït un recital extens i variat, concebut com una celebració del cant i de la capacitat de l’òpera per passar de la seducció al desengany, de l’humor a la bogeria i del refinament del bel canto a la lleugeresa de la sarsuela i la cançó popular. El programa l’han constituït una majoria d’obres molt conegudes pel públic, que ha seguit el recital i s’ha encomanat de la vitalitat dels tres intèrprets. 

Spyres ha obert el programa amb la cançó de Kleinzach de Les Contes d’Hoffmann, un passatge que combina la narració grotesca del nan amb el record sobtat de l’estimada. El tenor nord-americà, amb una bis còmica natural, gens forçada, hi ha mostrat d’entrada una de les qualitats que expliquen la singularitat de la seva carrera: l’amplitud d’una veu que ell mateix defineix com a baritenor i que li permet moure’s amb comoditat per tessitures diverses. Aquesta condició s’ha fet encara més evident en el popular Largo al factotum d’Il barbiere di Siviglia, escrit per a baríton, on ha resolt amb fluïdesa l’agilitat, el ritme verbal i ha remarcat el caràcter expansiu de Figaro sense convertir la peça en una mena de focs d’artifici ni accentuar de manera innecessària una comicitat que és intrínseca en l’obra, sense necessitat d’additius. Una altra de les característiques de Spyres és la de captar, processar i mostrar sense excessos l’esperit teatral de les peces que interpreta en un format de concert i un espai limitat, que aprofita a la perfecció. Aquesta és una habilitat que comparteix amb la mateixa soprano que avui l’acompanyava.

Sara Blanch ha fet la seva primera intervenció en el recital amb Je veux vivre, de Roméo et Juliette de Gounod, i ha situat la vetllada en el terreny que millor identifica la seva personalitat artística: una veu lluminosa, flexible i capaç d’articular les coloratures amb una claredat extraordinària. L’ària de Juliette, amb el seu impuls juvenil, ha trobat continuïtat amb la corprenedora Oh mio babbino caro, de Gianni Schicchi, abordada però des d’una línia més recollida i expressiva de l’habitual, molt adient a l’espai íntim on ha transcorregut la vetllada com és l’església del Carme. Les dues peces han permès apreciar una intèrpret que, a més de precisió tècnica, ha estat capaç d’atorgar sentit dramàtic a uns textos que la popularitat ha convertit gairebé en peces autònomes.

El recorregut per la sarsuela ha suposat un canvi de llengua, accent i caràcter. Spyres ha afrontat No puede ser, de La tabernera del puerto de Pablo Sorozábal, posant l’accent en l’agitació emocional de Leandro. Blanch ha respost amb la cançó Carceleras, de Las hijas del Zebedeo de Ruperto Chapí, una peça de ritme molt viu que vol precisió, desimboltura i una dicció clara i neta. El pas d’un repertori a l’altre ha revelat com tots dos cantants entenen que l’estil també es construeix des de la paraula i des del caràcter de cada escena. La primera part s’ha tancat amb Caro elisir, sei mio!, de L’elisir d’amore. El duet entre Adina i Nemorino ha aportat el joc teatral més explícit de la vetllada. Blanch ha perfilat la intel·ligència i el control amb què Adina observa el canvi del jove, mentre Spyres ha donat al personatge la confiança ingènua que li proporciona el suposat elixir. La complicitat entre tots dos ha permès que el duet avancés amb naturalitat, a partir de les mirades, les inflexions i el diàleg musical. Giulio Zappa ha estat determinant en aquest equilibri, atent a la respiració dels cantants i capaç de donar el relleu necessari a l’acompanyament.

Una segona part molt exigent

La segona part ha concentrat possiblement els reptes més exigents amb dos fragments de Hamlet d’Ambroise Thomas. En el brindis Ô vin, dissipe la tristesse, Spyres ha tornat a desplegar el contrast entre la solidesa en el registre greu, la projecció en l’agut i una gran agilitat. Tot seguit, Blanch ha afrontat À vos jeux, mes amis, la gran escena de la bogeria d’Ofèlia. És una peça extensa que demana un gran domini de la veu i capacitat expressiva per suggerir la descomposició del personatge. La soprano ha posat tots aquests recursos al servei de l’escena, fent que els passatges ornamentals no perdessin el vincle amb la fragilitat creixent d’Ofèlia. Ha estat un dels moments àlgids del concert i una nova mostra de la dimensió que ha adquirit la veu de Blanch després d’una dècada de presència en alguns dels principals teatres europeus.

Després d’aquesta concentració dramàtica, la Serenata de Calogero Adolfo Bracco, amb lletra d’Enrico Caruso, i Musica proibita de Stanislao Gastaldon han obert un tram de comunicació més directa. Spyres ha remarcat el caràcter expansiu de la primera, i Blanch ha interpretat la melodia sentimental de la segona sense carregar-ne l’efusió. Granada, d’Agustín Lara, ha donat al tenor l’oportunitat de reunir potència i sentit de l’espectacle en una cançó incorporada des de fa dècades al repertori dels grans cantants lírics i que fa les delícies del públic, que la reconeix des dels primers compassos. El retorn definitiu al repertori hispànic ha arribat amb Me llaman la primorosa, d’El barbero de Sevilla de Gerónimo Giménez i Manuel Nieto. Blanch, que s’ha canviat de vestit per segona vegada, vestint-ne un de molt vistós i aires andalusos, n’ha projectat la vivacitat i n’ha superat les exigències tècniques amb una naturalitat que ha reforçat el vincle entre l’escriptura de la sarsuela i la tradició belcantista que ha travessat tot el recital. Torero quiero ser, d’El gato montés de Manuel Penella, ha reunit finalment els dos cantants en un número de perfil popular i teatral, adequat per tancar un programa que no ha establert jerarquies entre gèneres, sinó que n’ha explorat les afinitats. La generosa ovació del públic ha tingut com a propina la interpretació de l’arxiconeguda ària del Duc de Màntua, La donna é Mobile, de Rigoletto de Verdi, per part de Spyres; Sara Blanch ha respost amb Quando me’n vo, ària de Musetta, coneguda també com el Vals de Musetta, de l’òpera La bohème, de Giacomo Puccini i han fet a duo Non ti scordar di me, una cançó napolitana d’Ernesto De Curtis, amb lletra de Domenico Furnò. Per posar un simpàtic colofó final, han acomiadat al públic amb Addio, addio cantat conjuntament, que és el final del duet È il sol dell’anima, de Rigoletto.  

El concert, al qual han assistit els consellers de Cultura i d’Unió Europea i Acció Exterior de la Generalitat, l’Honorable Senyora Sònia Hernández i l’Honorable Senyor Jaume Duch, també ha tingut una lectura de trajectòria. Blanch ha tornat a Peralada deu anys després de ser la primera artista resident del festival i després dels seus debuts recents a l’Òpera de París, la Royal Opera House i La Scala, convertida ja en una figura consolidada de la seva generació. Spyres, amb una carrera que abraça Rossini, Berlioz, Verdi, Wagner i Strauss, ha mostrat en el seu debut al certamen una concepció del cant oberta, capaç de moure’s entre autors, èpoques i estils diversos.