UNA INAUGURACIÓ BRILLANT

El Festival Perelada ha inaugurat la seva quarta edició de Pasqua de manera brillant, amb una aposta que defineix bé una pilar fonamental del seu projecte: la recuperació del patrimoni musical, tornant a posar en circulació obres que el temps ha deixat fora del repertori. L’oratori Cristo condannato, d’Antonio Caldara, no és només una peça poc freqüent, és, en aquest cas, una autèntica redescoberta: un oratori estrenat el Dijous Sant de 1717 a la capella imperial de Viena que no està documentat que s’hagi interpretat mai sencer en temps modern a l’Estat Espanyol i que s’ha presentat avui a Peralada per primera vegada .

La recuperació arriba, a més, amb un valor afegit: no es tracta només d’exhumar una partitura singular, o de fer arqueologia musical, sinó de tornar a donar cos sonor a una música sense tradició interpretativa recent, sense enregistraments de referència, amb tot el que això implica d’estudi, decisió i responsabilitat artística, tal i com va explicar el mateix Espasa en un dels episodis del podcast del festival, Confluències Artístiques, gravat recentment i disponible a Spotify.

Com en les tres edicions anteriors, en les quals en el cicle empordanès s’hi han recuperat els oratoris de Scarlatti (La Giuditta, 2023), Stradella (San Giovanni Battista, 2024) i Hasse (Sanctus Petrus et Santa Magdalena, 2025), sempre de la mà de Vespres d’Arnadí i Dani Espasa, la recuperació de l’oratori de Caldara per encàrrec del Festival Perelada s’inscriu plenament en aquesta voluntat de recuperar patrimoni musical que el certamen converteix en una de les seves línies més sòlides. I la sensació, ja des de l’inici, ha estat la d’assistir a una restitució viva, feta amb convicció i amb criteri. Espasa no afronta la recuperació de Cristo condannato com una simple raresa de catàleg, sinó com una obra de veritat escènica i espiritual, capaç de parlar avui amb força pròpia. El fet d’haver-ne preparat una nova edició de la partitura, de tipus historicista, dona encara més relleu a la feina feta: aquí la interpretació és inseparable de la recerca i la recerca no s’entén sense el desig de retornar l’obra a l’espai públic del concert.

Caldara és una figura central del Barroc tardà, amb una obra vastíssima i una trajectòria que travessa algunes de les grans capitals musicals del seu temps. El que fa especialment atractiu l’oratori del compositor venecià és la seva manera d’abordar un episodi central de la tradició cristiana des d’una perspectiva més introspectiva que narrativa. El llibret de Pietro Pariati situa l’acció en el judici de Jesús davant Ponç Pilat, però hi introdueix també figures al·legòriques com Il Sacro Testo (El Text Sagrat) i L’Anima Compunta L’Ànima Afligida), que desplacen el focus cap a la consciència, la culpa, el dubte i el penediment. Més que recrear la Passió en termes externs, l’obra proposa un espai de reflexió moral sobre la justícia humana i sobre la fragilitat amb què aquesta es pot sotmetre a la pressió del poder i de la multitud.

Aquesta condició híbrida, entre drama sagrat i meditació espiritual, troba en la lectura de Dani Espasa un equilibri molt ben mesurat. El director, des del clavecí i al capdavant de Vespres d’Arnadí, no busca subratllats innecessaris ni efectismes externs. Prefereix donar espai a la força interna de l’obra, a la seva arquitectura i a la qualitat d’una escriptura que combina recitatius expressius, àries de notable densitat lírica i una presència coral decisiva que bascula entre la ira descontrolada de la turba i el rol d’estol angèlic. El resultat és una interpretació que se sosté en la claredat del discurs i en una energia sempre controlada, sense perdre mai el sentit de conjunt.

Des de la simfonia inicial –un dels dos fragments dels quals existeix una gravació moderna-, amb el seu dibuix contrastat entre els fragments lents i el tram central més animat, ja es percep una voluntat de presentar l’oratori amb transparència i tensió. Vespres d’Arnadí ofereix una sonoritat neta, àgil i compacta, amb una corda capaç de donar relleu tant als passatges d’impuls dramàtic com als de recolliment. Hi ha una atenció molt precisa al baix continu, determinant en una partitura com aquesta, i un treball de respiració compartida que permet que les diferents seccions avancin amb naturalitat.

Una de les virtuts més evidents de l’obra és la manera com es dibuixa el perfil dels cinc personatges solistes, tots tractats per Caldara amb una personalitat molt definida, fins i tot l’esposa de Pilat, malgrat les seves intervencions de caràcter gairebé episòdic. Maite Beaumont, en el paper de Il Sacro Testo, ha assumit amb autoritat serena aquesta funció de narradora moral. Ana Quintans, com a Anima Compunta, troba el centre emocional de l’oratori. Caldara reserva a aquest paper, que concentra bona part de la dimensió interior de l’obra, algunes de les pàgines més doloroses i inspirades de l’oratori, que Quintans ha sabut transmetre a la perfecció. La interpretació de la seva gran ària final, Si, mio bene, si mio Dio posa de relleu la ferida espiritual amb una gravetat aclaparadora, aconseguint brindar un dels moments més intensos del concert.

Nicolas Brooymans dona a Pilat el pes que el personatge reclama. En aquest oratori, Pilat és molt més que un antagonista funcional: és l’home atrapat entre la percepció de la innocència de Crist i la pressió política i social que l’empeny a sacrificar-lo, és a dir, una consciència dividida. Caldara li atorga a Pilat un relleu gairebé operístic. Per la seva banda, Josep-Ramon Olivé, com a Capo Popolo, aporta energia i incisió a un paper d’una gran exigència, possiblement sigui el paper més complex. El personatge encarna la pressió de la massa, la força de la consigna i la violència de la demanda col·lectiva. Olivé ha atorgat nervi a les àries més agosarades i ha fet perceptible aquesta força que en el relat empeny de manera gairebé obsessiva a Pilat a la renúncia moral. Per la seva banda, Montserrat Seró, que fa el paper d’esposa de Pilat, fa valer el contrast que aquest rol introdueix dins el conjunt dramàtic. La participació del Cor Francesc Valls, dirigit per Pere Lluís Biosca, que debuta al Festival com a artista resident és determinant, perquè es tracta d’un agent essencial de la tensió dramàtica i del comentari moral. Les seves intervencions com a turba tenen l’empenta necessària i el més valuós arriba en els passatges del cor d’àngels, on la música pren una dimensió de lament suspès, gairebé fora del temps.

Al concert d’obertura de l’edició de Pasqua del festival hi han assistit Miquel Brugat (alcalde de Peralada), Miquel Noguer (president de la Diputació de Girona), Isabel Bernal (directora dels Serveis Territorials de Cultura de Girona de la Generalitat), Josep M. Bernils (vicepresident del Consell Comarcals Alt Empordà), Xavier Cester (director de Música de l’ICEC), Jaume Collboni (alcalde de Barcelona) i José Montilla (Ex-president de la Generalitat de Catalunya.)

Una còpia excepcional

Abans del concert, la Biblioteca del Castell ha acollit la conferència titulada Un martiri de sant Sebastià: de l’àmbit de Guido Reni a les col·leccions de Peralada, pronunciada per l’historiador de l’art i especialista en pintura dels segles XVI i XVII,  Ignacio G. Panciello. La sessió ha proposat una aproximació a la iconografia de sant Sebastià, a la lectura classicista que Guido Reni fixa entorn del tema i al lloc que aquestes obres ocupen dins el patrimoni artístic del castell. La conferència, organitzada amb la col·laboració dels Amics del Liceu i el Museu Castell Perelada, ha posat de relleu com Guido Reni es va inspirar en el classicisme per crear la pintura original, influenciat, sobretot per aquesta pintura del segle XVII, per les representacions artístiques d’Antinous, l’esclau efeb amant de l’emperador Adrià, que el va divinitzar, creant fins i tot un corrent de culte i fundant una ciutat amb el seu nom. A partir d’aquests models, Reni va crear amb gran èxit una iconografia a l’entorn d’un Sant Sebastià semblant a un Apol·lo cristià que, malgrat el seu martiri, té una expressió més aviat extàtica que no pas de patiment. Panicello també ha destacat que és del parer que la còpia de la col·lecció de Peralada està relacionada amb l’original que s’inclou en la col·lecció del Museu Capitolí de Roma, fins el punt que afirma que, si mai s’ha de restaurar l’original, la còpia es troba en tan bon estat que pot oferir informació per fer possible l’operació amb el rigor necessari.