UNA SÀTIRA OPERÍSTICA
Avui era jornada de sessió doble i la vetllada ha continuat al Mirador del Castell amb l’estrena a Catalunya d’Estètica i massacre, tragicomèdia operística en dos actes sorgida del projecte Òh!pera del Gran Teatre del Liceu. La coproducció del Festival Perelada i el Liceu ha reunit la música i la direcció musical de Carles Prat, el llibret de l’escriptora i traductora Carlota Gurt i la direcció d’escena d’Oriol Pla en una peça sobre la pressió per construir una imatge acceptable, exhibir-la a les xarxes i mesurar-se amb la mirada dels altres.
La història parteix d’una parella en una quotidianitat recognoscible. Ell rep l’encàrrec d’elaborar articles i vídeos per a xarxes amb una periodicitat setmanal; ella lamenta que una llibreria del barri hagi estat substituïda per un establiment de tractament i embelliment d’ungles i denuncia el negoci de la bellesa artificial. D’aquí neixen el títol i l’experiment: ell decideix sotmetre’s als imperatius estètics tradicionalment atribuïts a les dones, mentre ella abandona el maquillatge, la depilació o qualsevol altre procediment destinat a seguir els cànons estètics imperants. La provocació es converteix en una escalada alimentada per les visualitzacions i l’èxit digital.
Maria Patak i Carlos Varela han assumit amb èxit els dos personatges, identificats com Ella i Ell. La seva relació es transforma a mesura que els cossos es converteixen en aparador, argument i camp de batalla. Ungles de gel, faixes, talons, bòtox i implants deixen de ser complements per organitzar la vida de la parella. Ell defensa la metamorfosi com una revolució i troba en la viralitat la seva legitimació. Ella construeix l’extrem contrari: es converteix en una figura pública de l’antiestètica, publica el llibre Orgullosament lletja i transforma el rebuig de la imatge en una altra forma d’exhibició.
El llibret de Carlota Gurt treballa amb la contradicció sense convertir-la en una lliçó tancada. Els protagonistes volen alliberar-se dels models imposats i acaben atrapats en uns altres d’igualment rígids. La sàtira recorre la cirurgia, la superioritat moral, la cultura del like i la rapidesa amb què una comunitat digital enlaira o destrueix els seus ídols. La comicitat hi ha conviscut amb un malestar persistent, una característica molt pròpia de l’escriptora que, en ocasions, fa anar l’humor, en d’altres la ironia i en força ocasions fa anar el sarcasme més brutal, esdevenint gairebé vitriòlica. Quan tots dos han perdut la fama i recorren a un assistent virtual (Siri) per explicar-se, la resposta torna a conduir-los cap al consum, el retoc i els productes que prometen una identitat.
El compositor Carles Prat ha traduït aquest moviment dramàtic en una partitura per a piano, clarinet, violí i percussió interpretada per Pablo Meléndez, Álvaro Rodríguez, Clàudia López i Jorge Bosch. La música associa motius i textures als personatges, segueix les paraules i evoluciona amb les transformacions. Els recursos inicialment vinculats als cànons femenins —arpegis, línies legato, harmonies suaus, glissandi o rubati— es barregen fins a una discussió musical i un deliri on la quotidianitat perd estabilitat.
La posada en escena de l’actor i director Oriol Pla ha situat el focus visual sobretot al centre de l’escena i en un tocador a la banda dreta. L’escenografia de Josep Iglesias, la il·luminació de Mariona Ubia, el vestuari d’Alba Semper i la utilització del vídeo han convertit l’espai, inundat de cors de plàstic que significaven els likes que han anat caient durant tota la funció, en part del conflicte. El disseny forma part del relat sobre els cossos, les aparences i les mutacions de cada identitat pública. Això connecta amb l’esperit d’Òh!pera, que incorpora estudiants i afavoreix el contacte entre creadors emergents i professionals.
El desenllaç desplega la ironia de tota l’obra. Devorats per les seves revolucions, Ella i Ell es retroben i imaginen una vida autèntica, apartada de la societat. L’esperança dura poc degut a les seves pròpies contradiccions: de seguida projecten un compte compartit d’Instagram, un llibre inspirador, una sèrie i una òpera sobre la seva experiència. La darrera selfi confirma que la necessitat de ser vistos continua intacta. Estètica i massacre ha arribat a Peralada com una òpera contemporània directa, còmica i inquietant, podríem considerar tràgica, capaç de reconèixer en l’excés dels personatges una deformació pròxima de la vida digital.